Patrick Kavanagh (1904- 1967)

 

A Christmas Childhood

One side of the potato-pits was white with frost -

How wonderful that was, how wonderful!

And when we put our ears to the paling-post

The music that came out was magical.

 

The light between the ricks of hay and straw

Was a hole in Heaven's gable. An apple tree

With its December-glinting fruit we saw -

O you, Eve, were the world that tempted me.

 

To eat the knowledge that grew in clay

And death the germ within it! Now and then

I can remember something of the gay

Garden that was childhood's. Again.

 

The tracks of cattle to a drinking-place,

A green stone lying sideways in a ditch,

Or any common sight, the transfigured face

Of a beauty that the world did not touch.

 

My father played the melodion

Outside at our gate;

There were stars in the morning east

And they danced to his music.

 

Across the wild bogs his melodion called

To Lennons and Callans.

As I pulled on my trousers in a hurry

I knew some strange thing had happened.

 

Outside in the cow-house my mother

Made the music of milking;

The light of her stable-lamp was a star

And the frost of Bethlehem made it twinkle.

 

A water-hen screeched in the bog,

Mass-going feet

Crunched the wafer-ice on the pot-holes,

Somebody wistfully twisted the bellows wheel.

 

My child poet picked out the letters

On the grey stone,

In silver the wonder of a Christmas townland,

The winking glitter of a frosty dawn.

 

Cassiopeia was over

Cassidy's hanging hill,

I looked and three whin bushes rode across

The horizon — the Three Wise Kings.

 

And old man passing said:

‘Can't he make it talk -

The melodion.' I hid in the doorway

And tightened the belt of my box-pleated coat.

 

I nicked six nicks on the door-post

With my penknife's big blade -

there was a little one for cutting tobacco.

And I was six Christmases of age.

 

My father played the melodion,

My mother milked the cows,

And I had a prayer like a white rose pinned

On the Virgin Mary's blouse.

 

Una infantesa de Nadal

 Un costat dels pous de patates era blanc de gelada...

Que meravellós va ser això, que meravellós!

I quan posem les orelles al pal de la tanca

La música que va sortir va ser màgica.

 

La llum entre el fenc i la palla

Era un forat al frontó del cel. Un pomer

Amb la seva fruita lluent de desembre vam veure...

Oh tu, Eva, vas ser el món que em va temptar.

 

Per menjar el coneixement que va créixer a l'argila

I la mort era el germen que hi havia dins! De tant en tant

Puc recordar alguna cosa del feliç

Jardí que va ser de la infància. De nou.

 

Les petjades del bestiar que van a un beure,

Una pedra verda estirada de costat en una rasa,

O qualsevol visió habitual, la cara transfigurada

D'una bellesa que el món no va tocar.

 

El meu pare tocava l'acordió

Fora a la nostra porta;

Hi havia estrelles al matí a l'est

I van ballar amb la seva música.

 

A través dels pantans salvatges va cridar el seu acordió

Als Lennon i als Callan.

Mentre em vaig posar els pantalons amb pressa

Sabia que havia passat alguna cosa estranya.

 

A fora, a la casa de les vaques, la meva mare

Feia la música de munyir;

La llum de la seva làmpada era una estrella

I la gelada de Betlem la va fer brillar.

 

Una gallina d'aigua va xisclar a la pantà,

Peus que anaven a missa

Va triturar el gel prim de l'hòstia als forats,

Algú va girar amb nostàlgia la roda de manxa.

 

El meu poeta nen va discernir les lletres

Sobre la pedra grisa,

En plata la meravella d'un poble de Nadal,

La brillantor d'una alba gelada.

 

Cassiopea s'havia acabat

El turó penjat de Cassidy,

Vaig mirar i tres arbustos de tocs van cavalcar

A l'horitzó, els Reis Mags.

 

I un vell que passava va dir:

"No pot fer-ho parlar...

L'acordió. Em vaig amagar a la porta

I vaig estrènyer el cinturó del meu abric.

 

Vaig tallar sis tacs al pal de la porta

Amb la gran fulla del meu ganivet...

n'hi havia un petit per tallar tabac.

I tenia sis Nadals.

 

El meu pare tocava l'acordió,

La meva mare munyia les vaques,

I vaig fer una pregària com una rosa blanca

enganxat a la brusa de la Mare de Déu.

 

..........................................

Memory of My Father

 

Every old man I see

Reminds me of my father

When he had fallen in love with death

One time when sheaves were gathered.

 

That man I saw in Gardiner Street

Stumble on the kerb was one,

He stared at me half-eyed,

I might have been his son.

 

And I remember the musician

Faltering over his fiddle

In Bayswater, London.

He too set me the riddle.

 

Every old man I see

In October-coloured weather

Seems to say to me

"I was once your father."

 

Memòria del meu Pare

 Tots els vells que veig

Em recorda al meu pare

Quan s'havia enamorat de la mort

Una vegada que es van reunir les garbes.

 

Aquell home que vaig veure al carrer Gardiner

qui va ensopegar amb el voral va ser un,

Em va mirar amb mig ulls,

Podria haver estat el seu fill.

 

I recordo el músic

Trontollant sobre el seu violí

A Bayswater, Londres.

Ell també em va posar l'enigma.

 

Tots els vells que veig

En temps de color d'octubre

Em sembla que em digui

—Una vegada vaig ser el teu pare.

 

..................................................

 

Louis McNiece (1907-1963)

Sunday Morning

Down the road someone is practising scales,

The notes like little fishes vanish with a wink of tails,

Man's heart expands to tinker with his car

For this is Sunday morning, Fate's great bazaar;

Regard these means as ends, concentrate on this Now,

 

And you may grow to music or drive beyond Hindhead anyhow,

Take corners on two wheels until you go so fast

That you can clutch a fringe or two of the windy past,

That you can abstract this day and make it to the week of time

A small eternity, a sonnet self-contained in rhyme.

 

But listen, up the road, something gulps, the church spire

Open its eight bells out, skulls' mouths which will not tire

To tell how there is no music or movement which secures

Escape from the weekday time. Which deadens and endures.

 

Diumenge al matí

Al llarg del camí algú està practicant escales,

Les notes com els peixets s'esvaeixen amb un ullet de cua,

El cor de l'home s'expandeix per jugar amb el seu cotxe

Perquè aquest és diumenge al matí, el gran basar del Destí;

Considereu aquests mitjans com a finalitats, concentreu-vos en aquest Ara,

 

I pots créixer a la música o conduir més enllà de Hindhead (1) de totes maneres,

Agafeu les corbes sobre dues rodes fins que aneu tan ràpid

Que pots agafar un serrell o dos del passat ventós,

Que podeu abstraure aquest dia i arribar a la setmana del temps

Una petita eternitat, un sonet autònom en rima.

 

Però escolteu, camí amunt, alguna cosa glopeja, l'agulla de l'església

Obre les seves vuit campanes, boques de calaveres que no es cansaran

Per dir-te com no hi ha música ni moviment que assegura

una escapada dels dies feiners. Que amorteix i perdura.

 

(1) Un petit llogaret al comtat de Surrey, al Sud d'Anglaterra

...........................................

 

Snow

The room was suddenly rich and the great bay-window was

Spawning snow and pink roses against it

Soundlessly collateral and incompatible:

World is suddener than we fancy it.

 

World is crazier and more of it than we think,

Incorrigibly plural. I peel and portion

A tangerine and spit the pips and feel

The drunkenness of things being various.

 

And the fire flames with a bubbling sound for world

Is more spiteful and gay than one supposes—

On the tongue on the eyes on the ears in the palms of one's hands—

There is more than glass between the snow and the huge roses.

 

 

Neu

 L'habitació va ser de sobte rica i el gran finestral ho era

lliurant neu i roses contra ella

silenciment col·lateral i incompatible:

el món és més sobtat del que ens imaginem.

 

El món és més boig i n'hi ha més del que pensem,

incorregiblement plural. Pelo i tallar a porcions

una mandarina i escopir els llavors i sentir

la borratxera de diverses coses.

 

I el foc s'encén amb un so de bombolleig perquè el món

és més rancorós i alegre del que un suposa...

A la llengua als ulls a les orelles als palmells de les mans...

hi ha més que vidre entre la neu i les roses enormes.

..............................................

 

Epitaph for Liberal Poets

If in the latter

End – which is fairly soon – our way of life goes west

And some shall say So What and some What Matter,

Ready under new names to exploit or be exploited,

What, though better unsaid, would we have history say

Of us who walked in our sleep and died on our Quest?

We who always had, but never admitted, a master,

Who were expected – and paid – to be ourselves,

Conditioned to think freely, how can we

Patch up our broken hearts and modes of thought in plaster

And glorify in chromium-plated stories

Those who shall supersede us and cannot need us –

The tight-lipped technocratic Conquistadores?

The Individual has died before; Catullus

Went down young, gave place to those who were born old

And more adaptable and were not even jealous

Of his wild life and lyrics. Though our songs

Were not so warm as his, our fate is no less cold.

Such silence then before us, pinned against the wall,

Why need we whine? There is no way out, the birds

Will tell us nothing more; we shall vanish first,

Yet leave behind us certain frozen words

Which some day, though not certainly, may melt

And, for a moment or two, accentuate a thirst.

 

Epitafi per a poetes liberals

Si en aquest últim final,

que és força aviat, la nostra forma de vida és destruïda,

alguns diran "I què" i altres "Què importa",

ells seràn preparats amb nous noms per explotar o ser explotat.

Encara que millor no dir-ho, hauríem de dir la història

de nosaltres que vam caminar dormint i vam morir a la nostra Recerca?

Nosaltres que sempre hem tingut, però mai ho hem admès, un mestre,

qui s'esperavem -i pagavem- només per ser nosaltres mateixos,

condicionats a pensar lliurement, com podem

apegadeu els nostres cors trencats i maneres de pensar en guix

i glorificar en històries cromades

els que ens substituiran i no ens poden necessitar,

els Conqueridors tecnocràtics de llavis tancats?

L'individu ha mort abans;

Catul va morir jove i va donar lloc als que van néixer vells

i més adaptables i ni tan sols eren gelosos

de la seva vida salvatge i de les seves lletres. Encara que les nostres cançons

no érem tan càlids com el seu, el nostre destí no és menys fred.

per què necessitem queixar-nos? No hi ha sortida, els ocells

no ens dirà res més; primer desapareixerem,

tanmateix, deixeu enrere certes paraules congelades

que algun dia, encara que això no és segur, es pot fondre

i, per un moment o dos, accentueu la set.

 

...................................................

 

The Truisms

His father gave him a box of truisms

Shaped like a coffin, then his father died;

The truisms remained on the mantelpiece

As wooden as the playbox they had been packed in

Or that other his father skulked inside.

Then he left home, left the truisms behind him

Still on the mantelpiece, met love, met war,

Sordor, disappointment, defeat, betrayal,

Till through disbeliefs he arrived at a house

He could not remember seeing before,

And he walked straight in; it was where he had come from

And something told him the way to behave.

He raised his hand and blessed his home;

The truisms flew and perched on his shoulders

And a tall tree sprouted from his father’s grave.

 

Els Truismes

 El seu pare li va regalar una caixa de truismes

amb forma de taüt, llavors el seu pare va morir.

Els truismes van romandre a la xemeneia

tan de fusta com la caixa de jocs on havien estat empaquetats

o aquell altre que el seu pare s'amagava dins.

Llavors va marxar de casa, va deixar enrere els truismes

encara a la xemeneia, va conèixer l'amor, va conèixer la guerra,

sordor, decepció, derrota, traïció,

fins que per incredulitat va arribar a una casa

que no recordava haver vist abans,

i va entrar directament; era d'on havia vingut

i alguna cosa li va dir la manera de comportar-se.

Va aixecar la mà i va beneir casa seva;

els truismes van volar i es van posar sobre les seves espatlles

i un arbre alt va sorgir de la tomba del seu pare.

 

..........................................................