Sweet Reconciliation

 

It was a cold night in late December

In which bombs had been raining down.

A hard frost held the fields in check

We'd been sleeping on the ground.

Heading North by moonlight,

A once proud army running scared,

Against such brutal barbarism,

Opposition would have been absurd.

 

Facing extermination from a savage enemy.

Dogged determination,

All that was left in our armoury.

No amount of indoctrination

Had prepared us for the reality.

Sweet reconciliation?

Who could afford such luxury?

 

The vanguard of the revolution

That's who we once had been.

We'd dared to dream of the better world

Marx and Jesus had foreseen.

That, for those in power, was the most heinous of crimes,

They’d rained down fire and brimstone

On our flimsy defensive lines.

 

Brother had fought brother,

Mothers betrayed their sons.

The ideology that won the day

Was the one with the better guns.

Defeat was made more bitter

By knowing we'd been in the right.

But the world had stood on the side-lines

Or aided our enemy in their fight.

 

The border looming closer

As dawn's fingers lit the sky.

We were huddled like sheep in a valley

A plane flew low - we were its bull's eye.

But he flew off without firing,

We'd be forever in his debt

It wasn't sweet reconciliation

But that was the best we were going to get.

 

Saved from extermination

By compassion or some whim.

In our constant speculation,

We knew we owed our lives to him.

In war's dehumanization

An act like that was the slippery slope

To sweet reconciliation,

Or at least that was our hope.

Sweet reconciliation,

Or at least that was our exiled hope.

............................................

 

Dolça Reconciliació

 

Va ser una nit freda a finals de desembre

en què havien plogut bombes.

Una dura gelada va congelar els camps

i havíem estat dormint a terra.

Anàvem cap al nord a la llum de la lluna,

un exèrcit abans orgullós ara corria espantat.

Contra una barbàrie tan brutal,

una oposició hauria estat absurda.

 

Afrontant l'extermini d'un enemic salvatge.

Una determinació obstinada va ser

tot el que va quedar a la nostra armeria.

Cap quantitat d'adoctrinament

ens havia preparat per a la realitat.

Dolça reconciliació?

Qui es podria permetre un luxe així?

 

L'avantguarda de la revolució

això és el que havíem estat una vegada.

Ens havíem atrevit a somiar amb el món millor

que Marx i Jesús havien previst.

Aquest somni, per als que tenien el poder, va ser el crim més odiós,

i ens van ploure amb foc i sofre

a les nostres fràgils línies defensives.

 

Germà havia lluitat contra germà,

mares havien traït els seus fills.

La ideologia que va guanyar el dia

era la que tenia les millors armes.

La derrota es va fer més amarga

en saber que havíem tingut raó.

Però el món s'havia quedat al marge

o havia ajudat el nostre enemic en la seva lluita.

 

La frontera s'acostava

mentre els dits de l'alba il·luminaven el cel.

Estàvem amuntegats com ovelles en una vall

quan un avió feixista va volar baix; vam ser el seu ull de bou.

Però va continuar el seu vol sense disparar.

Hem estat sempre en el seu deute;

No va ser una dolça reconciliació

però això era el millor que anàvem a aconseguir.

 

Salvats de l'extermini

per compassió o per un caprici.

En la nostra constant especulació,

sabíem que li devíem la vida.

En la deshumanització de la guerra

un acte com aquest va ser el primer pas

cap a la dolça reconciliació,

o almenys aquesta era la nostra esperança,

a punt de començar el nostre exili.