Thomas Kinsella (1928 - 2021)

 

Mirror in February

The day dawns, with scent of must and rain,

Of opened soil, dark trees, dry bedroom air.

Under the fading lamp, half-dressed – my brain

Idling on some compulsive fantasy –

I towel my shaven jaw and stop, and stare,

Riveted by a dark exhausted eye,

A dry down turning mouth.

It seems again that it is time to learn,

In this contented, crumbling place of growth

To which, for the time being, I return.

Now plainly in the mirror of my soul

I read that I have looked my last on youth

And little more: for they are not made whole

That reach the age of Christ.

Below my window the awakening trees,

Hacked clean for better bearing, stand defaced

Suffering their brute necessities;

And how should the flesh not quail, that span for span

Is mutilated more? In slow distaste

I fold my towel with what grace I can,

Not young, and not renewable, but man.

(Written May 1962)

 

Mirall al febrer

 Comença el dia, amb olor de most i pluja,

de terra oberta, arbres foscos, aire sec del dormitori.

Sota el llum que s'esvaeix, jo, mig vestit: el meu cervell

al ralentí amb alguna fantasia compulsiva -

M'asseco la mandíbula afaitada i m'aturo, i miro,

reblat per un ull fosc esgotat,

una boca seca que gira cap avall.

Sembla de nou que és hora d'aprendre,

en aquest lloc de creixement content i enfonsat

al qual, de moment, torno.

Ara clarament al mirall de la meva ànima

llegeixo que he vist l'última joventut

i poc més: perquè no estan sanes

els que arriben a l'edat de Crist.

Sota la meva finestra els arbres despertant,

piratejats nets per a un millor suport, es mantenen desfigurats

patint les seves necessitats brutes.

I com no s'ha de cridar la carn, que s'estén per llarg

està més mutilat? En lent disgust

Doblo la tovallola amb quina gràcia puc,

no jove, i no renovable, sinó un home.

 

(Escrit el maig de 1962)

..............................................................

 

John Montague  (1929-2016)

 

Like dolmens round my childhood, the old people

 

Like dolmens round my childhood, the old people.

 

Jamie MacCrystal sang to himself

A broken song without tune, without words;

He tipped me a penny every pension day,

Fed kindly crusts to winter birds.

When he died, his cottage was robbed,

Mattress and money box torn and searched.

Only the corpse they didn't disturb.

 

Maggie Owens was surrounded by animals,

A mongrel bitch and shivering pups,

Even in her bedroom a she-goat cried.

She was a well of gossip defiled,

Fanged chronicler of a whole countryside:

Reputed a witch, all I could find

Was her lonely need to deride.

 

The Nialls lived along a mountain lane

Where heather bells bloomed, clumps of foxglove.

All were blind, with Blind Pension and Wireless,

Dead eyes serpent flicked as one entered

To shelter from a downpour of mountain rain.

Crickets chirped under the rocking hearthstone

Until the muddy sun shone out again.

 

Mary Moore lived in a crumbling gatehouse,

Famous as Pisa for its leaning gable,

Bag-apron and boots, she tramped the fields

Driving lean cattle from a miry stable.

A by-word for fierceness, she fell asleep

Over love stories, Red Star and Red Circle,

Dreamed of gypsy love rites, by firelight sealed.

 

Curate and doctor trudged to attend them,

Through knee-deep snow, through summer heat,

From main road to lane to broken path,

Gulping the mountain air with painful breath.

Sometimes they were found by neighbours,

Silent keepers of a smokeless hearth,

Suddenly cast in the mould of death.

 

Ancient Ireland, indeed! I was reared by her bedside,

The rune and the chant, evil eye and averted head,

Fomorian* fierceness of family and local feud.

Gaunt figures of fear and of friendliness,

For years they trespassed on my dreams,

Until once, in a standing circle of stones,

I felt their shadows pass

 

Into that dark permanence of ancient forms.

 

* The Formorians were a race of monstrous beings in Irish Mythology

(Published 1967)

Com els dòlmans de la meva infantesa, la gent gran

 

Com els dòlmans de la meva infantesa, la gent gran.

 

Jamie MacCrystal va cantar per a si mateix

una cançó trencada sense melodia, sense paraules.

Em donava un cèntim cada dia de la seva pensió,

Va alimentar amablement escorces als ocells d'hivern.

Quan va morir, li van robar la casa,

matalàs i butxaca esquinçats i escorcollats.

l'únic que no van molestar va ser el cadàver.

 

Maggie Owens estava envoltada d'animals,

una gossa mestissa i cadells tremolants,

fins i tot a la seva habitació va cridar una cabra.

Ella era un pou de xafarderies contaminat,

cronista ullal de tot una comarca.

Amb fama de bruixa, tot el que vaig trobar

era la seva solitària necessitat de burlar-se de tot.

 

Els Niall vivien al llarg d'un camí de muntanya

on florien les campanes de bruc, grups de dedalera.

Tots eren cecs, amb pensió de cecs i un radio,

la serp d'ulls morts va mossegar quan un entrava

per protegir-se d'un xàfec de pluja de muntanya.

Els grills van xiular sota la pedra de la llar que es balancejava

fins que el sol fangós va tornar a brillar.

 

Mary Moore vivia en una porteria en ruïna,

va ser famós com Pisa pel seu frontó inclinat.

Amb bossa, davantal i botes, va caminar pels camps

conduint bestiar magre d'una quadra de fangosos.

Com a sinònim de ferocitat, es va adormir

sobre històries d'amor, Estrella Roja i Cercle Roig,

somiava amb ritus amorosos gitanos, segellats a la llum del foc.

 

El cura i el metge es van esmerçar per atendre-los,

per la neu fins als genolls, per la calor de l'estiu,

de la carretera principal al carril fins al camí trencat,

engossant l'aire de la muntanya amb alè dolorós.

De vegades els trobaven els veïns,

guardes silencioses d'una llar sense fum,

de sobte en el motlle de la mort.

 

L'antiga Irlanda, de fet! Vaig ser criat al costat del seu llit,

la runa i el cant, mal d'ull i cap desviat,

amb ferocitat Fomorian,* familiar i local.

Figures descarades de por i amistat,

durant anys van violar els meus somnis,

fins que una vegada, en un cercle de pedres dempeus,

vaig sentir passar les seves ombres

 

en aquella fosca permanència de les formes antigues.

 

* Els Formorians eren una raça d'éssers monstruosos de la mitologia irlandesa

 

(Publicat el 1967)

 

.................................................................

Clear the Way

Jimmy Drummond used bad language at school

All the four-letter words, like a drip from a drain.

At six he knew how little children were born

As well he might, since his mother bore nine,

Six after her soldier husband left for the wars

 

Under the motto of the Inniskillings, Clear the Way!

When his body returned from England

The authorities told them not to unscrew the lid

To see the remnants of Fusilier Drummond inside –

A chancey hand-grenade had left nothing to hide

 

And Jimmy’s mother was pregnant at the graveside-

Clear the way, and nothing to hide.

Love come to her punctually each springtime,

Settled in the ditch under some labouring man:

‘It comes over you, you have to lie down’.

 

Her only revenge on her hasty lovers

Was to call each child after its father,

Which the locals admired, and seeing her saunter

To collect the pension of her soldier husband

Trailed by her army of baby Irregulars.

 

Some of whom made soldiers for foreign wars

Some supplied factories in England.

Jimmy Drummond was the eldest but died younger than any

When he fell from a scaffolding in Coventry

Condemned, like all his family, to Clear the Way!

 

Netejar el camí

 

Jimmy Drummond feia servir un mal llenguatge a l'escola.

Sabia totes les paraules de quatre lletres, com un degoteig d'un desguàs.

Als sis anys va saber com naixen nens petits

es clar, com que la seva mare va tenir nou fills,

sis després de que el seu marit soldat marxés a les guerres

 

Sota el lema dels Inniskillings(1): Netejar el camí!

Quan el seu cos va tornar d'Anglaterra

les autoritats els van dir que no desenrosquessin la tapa

per veure les restes del Fusilier Drummond a dins -

una granada de mà casual no havia deixat res a amagar

 

I la mare de Jimmy estava embarassada a la tomba...

Netejar el camí i res a amagar.

L'amor li arribava puntualment cada primavera,

es va instal·lar a la rasa sota algun treballador:

‘Et ve per sobre, t’has d’acostar’.

 

La seva única venjança als seus amants precipitats

era anomenar cada nen pel seu pare,

que els habitants del poble admiraven, i veure-la passejar

per cobrar la pensió del seu marit soldat

seguida pel seu exèrcit de nadons irregulars.

 

Alguns dels quals van fer soldats per a guerres estrangeres

algunes treballaven a fàbriques a Anglaterra.

Jimmy Drummond era el més gran però va morir més jove que qualsevol altre

quan va caure d'una bastida a Coventry

condemnat, com tota la seva família, a netejar el camí!

(1) Inniskillings - Un regiment de soldats d'Irlanda del Nord

...........................................

 

Seamus Heaney (1929 - 2013)

 

The Diviner

Cut from the green hedge a forked hazel stick

That he held tight by the arms of the V:

Circling the terrain, hunting the pluck

Of water, nervous, but professionally

 

Unfussed. The pluck came sharp as a sting.

The rod jerked with precise convulsions,

Spring water suddenly broadcasting

Through a green hazel its secret stations.

 

The bystanders would ask to have a try.

He handed them the rod without a word.

It lay dead in their grasp till, nonchalantly,

He gripped the expectant wrists. The hazel stirred.

L'Endevinador

 

Tallat de la bardissa verda un pal d'avellaner bifurcat

que agafava fort pels braços de la V:

Rodejant el terreny, caçant la presència

d'aigua, nerviós, però professionalment

 

sense preocupacions. El punxó va ser agut com una picada.

La vara va sacsejar amb convulsions precises,

L'aigua de la font de sobte es va emetre

la seva posició secreta a través d'un pal d'avellana verda.

 

Els espectadors demanarien provar-ho.

Els va lliurar la vara sense dir una paraula.

Va quedar mort a les seves mans fins que, indiferentment,

Va agafar els canells expectants. L'avellana es va remenar.

 

..........................................

 

The Given Note

On the most westerly Blasket

In a dry-stone hut

He got this air out of the night.

Strange noises were heard

By others who followed, bits of a tune

Coming in on loud weather

Though nothing like melody.

He blamed their fingers and ear

As unpractised, their fiddling easy

For he had gone alone into the island

And brought back the whole thing.

The house throbbed like his full violin.

So whether he calls it spirit music

Or not, I don't care. He took it

Out of wind off mid-Atlantic.

Still he maintains, from nowhere.

It comes off the bow gravely,

Rephrases itself into the air.

Hear The Poet Read it and listen to the tune that inspired it on the Uillean Pipes

https://www.youtube.com/watch?v=ggsmQU_nb84&ab_channel=SeamusHeaney-Topic

 

La nota donada

A l'illa Blasket més a l'oest

en una cabana de pedra seca

va treure aquest aire de la nit.

Es van sentir sorolls estranys

per altres que van seguir, trossos d'una melodia

entrant amb temps fort

encara que res com la melodia.

Va culpar els seus dits i l'oïda

com a aficionats, els seus violins són massa fàcils

perquè havia anat sol a l'illa

i va tornar-ho tot.

La casa bategava com el seu violí ple.

doncs tant si en diu música espiritual

o no, no m'importa. Ell el va agafar

fora del vent de l'Atlàntic mitjà.

Tot i així sosté, des del no-res.

Es desprèn de l'arc seriosament,

es reformula a l'aire.

 

Escolta el poeta llegeix-lo i escolta la melodia que la va inspirar a les Uillean Pipes

https://www.youtube.com/watch?v=ggsmQU_nb84&ab_channel=SeamusHeaney-Topic

 

.........................................

Bogland               for T. P. Flanagan

We have no prairies

To slice a big sun at evening--

Everywhere the eye concedes to

Encroaching horizon,

 

Is wooed into the Cyclops' eye

Of a tarn. Our unfenced country

Is bog that keeps crusting

Between the sights of the sun.

 

They've taken the skeleton

Of the Great Irish Elk

Out of the peat, set it up

An astounding crate full of air.

 

Butter sunk under

More than a hundred years

Was recovered salty and white.

The ground itself is kind, black butter

 

Melting and opening underfoot,

Missing its last definition

By millions of years.

They'll never dig coal here,

 

Only the waterlogged trunks

Of great firs, soft as pulp.

Our pioneers keep striking

Inwards and downwards,

 

Every layer they strip

Seems camped on before.

The bogholes might be Atlantic seepage.

The wet centre is bottomless.

 

Terra d'aiguamolls        per a T. P. Flanagan

No tenim prades

per a tallar un gran sol al vespre...

A tot arreu l'ull cedeix

a l'horitzó invadint,

 

És cortejat a l'ull del Cíclope

d'un llac. El nostre país no tancat

és un pantà que no deixa de fer escorça

entre les mirades del sol.

 

Han agafat l'esquelet

del Gran Elk irlandès

fora de la torba, han muntant-la

en una caixa sorprenent plena d'aire.

 

Mantega enfonsada sota

més de cent anys

es va recuperar salada i blanca.

la terra en si és amable, mantega negra

 

Fonent-se i obrint-se sota els peus,

falta la seva darrera definició

per milions d'anys.

aquí no excavaran mai carbó,

 

Només els troncs plens d'aigua

d'avets grans, suau com la polpa.

Els nostres pioners segueixen fent vaga

cap a dins i cap avall,

 

cada capa que despullen

sembla acampat abans.

Els forats dels aiguamolls poden ser filtracions atlàntiques.

El centre humit és sense fons.

................................

 

Derek Mahon (1941-2020)

 

Grandfather

They brought him in on a stretcher from the world,

Wounded but humorous; and he soon recovered.

Boiler-rooms, row upon row of gantries rolled

Away to reveal the landscape of a childhood

Only he can recapture. Even on cold

Mornings he is up at six with a block of wood

Or a box of nails, discreetly up to no good

Or banging round the house like a four-year-old —

 

Never there when you call. But after dark

You hear his great boots thumping in the hall

And in he comes, as cute as they come. Each night

His shrewd eyes bolt the door and set the clock

Against the future, then his light goes out.

Nothing escapes him; he escapes us all.

 

El Avi

 El van portar en una llitera del món,

Ferit però amb humor; i aviat es va recuperar.

Sales de calderes, fila rera filera de pòrtics enrotllats

lluny per revelar el paisatge d'una infantesa

només ell pot recuperar. Fins i tot amb fred

els matins es lleva a les sis amb un bloc de fusta

o una caixa de claus, discretament fins a res

o colpejant per casa com un nen de quatre anys...

 

Mai allà quan truques. Però després de fosc

sents les seves grans botes bategant al vestíbul

i entra ell, el més maco possible. Cada nit

els seus ulls astuts tanquen la porta i encenen el rellotge

contra el futur, llavors la seva llum s'apaga.

No se li escapa res; se'ns escapa a tots.

 

................................

 

Father-in-Law

While your widow clatters water into a kettle

You lie at peace in your southern grave -

A sea captain who died at sea, almost.

Lost voyager, what would you think of me,

Husband of your fair daughter but impractical?

You stare from the mantelpiece, a curious ghost

In your peaked cap, as we sit down to tea.

The bungalows still signal to the sea,

Rain wanders the golf course as in your day,

The river flows past the distillery

And a watery sun shines of Portballintrae.

I think we would have had a lot in common -

Alcohol and the love of one woman

Certainly; but I failed the eyesight test

When I tried for the Merchant Navy,

And lapsed into this lyric lunacy.

When you lost your balance like Li Po*

They found unfinished poems in your sea-chest.

*Poet from Ancient China who died embracing the reflection of the moon in a lake.

 

Sogre

 

Mentre la teva vídua aboca aigua en una tetera

ets en pau a la teva tomba del sud -

Un capità de mar que va morir al mar, gairebé.

Viatger perdut, què pensaries de mi?

el marit de la teva bella filla, però poc pràctic?

Et mires des de la xemeneia, un fantasma curiós

Ii la teva gorra, mentre ens asseiem a prendre el te.

Els bungalows encara fan senyals al mar,

la pluja vaga pel camp de golf com en el teu dia,

el riu passa per davant de la destil·leria

i un sol aquós brilla de Portballintrae.

 

Crec que hauríem tingut molt en comú...

L'alcohol i l'amor d'una dona

certament; però vaig fallar la prova de la vista

quan vaig intentar per la Marina Mercant,

i va caure en aquesta bogeria lírica.

Mentre vas perdre l'equilibri com Li Po*

Van trobar poemes inacabats al teu cofre de mar.

 

*Poeta de l'Antiga Xina que va morir abraçant el reflex de la lluna en un llac.