Bill and Bob (The Mack-Pap Song)
Bill and Bob were inseparable mates
In the good times and in dire straits
Buddies from school in their Alberta mining town.
Bob learned fiddle from his old grandpa
Bill played whistle and a little guitar
They had more time for that
When the bosses shut the mine down.
In the union they knew there was strength
Starvation was kept at arm’s length
But as the sun grew stronger so did their desire to roam
The news from Spain had them dismayed
They agreed to join the International Brigade
Took a train to New York and left behind their home.
Their visas were only good for France,
But they led the border guards a merry dance
After a fortnight they turned up at a training camp
Bill said: “How the hell can we win a war,
When all these rifles need a re-bore?”
Bob laughed: “What’s the use of
complaining now, champ?”
Their first action was not at the front,
But in Barcelona on a Trotskyite hunt.
The friends agreed that something just didn’t seem right.
Then out to Jarama and Brunete after that
In shallow trenches with the fleas and the rats
And with comrades falling like flies in every fight.
Amid the mud and the blood and the fear,
Their instruments still would appear
And reels and jigs would lift men’s spirits high.
But in the retreat from a frozen Teruel
After three months of absolute hell
Bob’s whistle was silenced by a Breda Sixty-Five.
Bill felt his world had come to an end
With the loss of his dearest of friends
And fought like a berserker ready for death
But in the clashes that were still to come
His battle cry was the name of his chum
It was revenge and not a
death wish drove every breath.
When the Brigades were finally withdrawn
On a bright September morn
Tears fell down as on high were raised clenched fists.
Canada didn’t want those lads back
Bill had to sleep rough under a sack
And when he finally got home his name was on a blacklist
No monument honoured those dead
But their faces still swam round his head
No pension and no work was the survivors’ fate.
As anti-fascists somewhat premature
They didn’t even let them join in the war.
Leaving Bill to play slow airs to honour his mate.
Bill and Bob had been inseparable friends
In the good times...
..................................................................
Bill i Bob (La cançó dels Mack-Pap*)
Bill i Bob eren companys inseparables
en els bons moments i en les dificultats.
Van ser amics de l'escola a la seva ciutat minera d'Alberta.
Bob va aprendre el violí del seu vell avi,
Bill tocava la flauta dolça i una mica la guitarra
tenien més temps per això
quan els caps van tancar la mina.
Al sindicat sabien que hi havia força
la fam es va mantenir a curta distància.
Però a mesura que el sol es feia més fort,
també ho va fer el desig d’ells de vagar.
Les notícies d'Espanya els van consternar,
Van acordar unir-se a la Brigada Internacional,
van agafar un tren cap a Nova York i van deixar casa seva.
Els seus visats només eren bons per a França,
però van evitar els guàrdies fronterers
i al cap de quinze dies es van presentar a un camp d'entrenament.
Bill va dir: "Com dimonis podem guanyar una guerra,
quan tots aquests rifles necessiten un rebobinat?"
Bob va riure: "De què serveix queixar-se ara, campió?"
La seva primera acció no va ser al front,
sinó a Barcelona en una caça per capturar trotskistes.
Els dos amics van coincidir que alguna cosa no anava bé.
Després van ser enviats a Terol
en trinxeres poc profundes amb les puces i les rates
I amb els companys que queien com mosques a cada baralla.
Enmig del fang i la sang i la por,
els seus instruments encara apareixien
i les melodies populars enlairavenn l'ànim dels homes.
Però en la retirada d'una Terol glaçada
després de tres mesos d'infern absolut
la flauta de Bob va ser silenciada per un Breda Seixanta-Cinc.
Bill va sentir que el seu món s'havia acabat
amb la pèrdua del seu amic més estimat
i va lluitar com un boig preparat per a la mort.
En els enfrontaments que encara estaven per venir
el seu crit de batalla era el nom del seu company.
Era venjança i no un desig de mort el que va impulsar cada respiració.
Quan finalment es van retirar les Brigades
en un matí lluminós de setembre,
les llàgrimes queien quan s'alçaven els punys tancats.
Canadà no volia que aquests nois tornessin i
Bill va haver de dormir malament sota un sac.
Quan finalment va arribar a casa, el seu nom estava en una llista negra.
Cap monument va homenatjar els morts
però les seves cares encara perseguien a Bill.
Ni pensió ni feina era el destí dels supervivents.
Com a antifeixistes "una mica prematurs"
ni tan sols els van deixar unir-se a la segona guerra mundial.
i Bill tocava melodies lentes per honrar la seva parella.
Bill i Bob havien estat amics inseparables
En els bons moments........
* The Mackenzie–Papineau Battalion
Crea tu propia página web con Webador