The Forgotten

 

Some of them had never left the borders

Spain was oh so very far a way

Besides they all spoke another language
Not easy to convey what they would say
But solidarity does not need talking
A smile and an embrace can say it all

As those brave nurses got to Barcelona

Three years before the city's tragic fall

 

Annie Murray stood among her comrades

Lasses from the lowlands in the main

A long way from the Edinburgh Royal Infirmary
They took care of the wounded out in Spain

They knew the cause for which they all were fighting
The darkness that would put out freedom's light

Comradeship against Fascist tyranny

As the bombs fell they knew which side was right

Such heroes are all too soon forgotten

Footnotes in some dusty history book

But in society when something has gone rotten

Tales like Annie's are worth another look

 

Annie's brothers were active in the fighting
George was wounded and tended by Annies' hands

Tom went back to continue the struggle in Scotland

As the fascist shadow loomed over many lands
She later dreamed of the hospital trains and horrors

Working under bridges as incendiaries fell

The blood, the amputations and the terror

Of dying comrades and death's lingering smell

 

The lasses had some horrors to deal with

But the worst sight that those nurses ever saw

Was the dozen children whose hands had been blown off
By chocolate bars they'd picked up off the floor

The Italians had dropped anti personnel mines

Disguised as an enticing wholesome treat

"What kind of mind could dream up such evil?

This fascism we really must defeat!"

 

CHORUS

..........................................................

 

Les oblidades*

 

Algunes d'elles no havien sortit mai d’Escòcia;

Espanya estava molt lluny.

A més, tots allà parlaven una altra llengua i

no seria fàcil transmetre el que volien dir.

Però la solidaritat no necessita parlaments,

un somriure i una abraçada ho poden dir tot.

Aquelles valentes infermeres van arribar a Barcelona

tres anys abans de la tràgica caiguda de la ciutat.

 

Annie Murray es trobava entre les seves camarades

principalment noies de les terres baixes.

Molt lluny de l’Hospital Real d'Edimburg,

van atendre els ferits a Espanya.

Sabien la causa per la qual lluitaven tots,

Una lluita contra la foscor que apagaria la llum de la llibertat,

la camaraderia contra la tirania feixista.

Quan les bombes van caure, sabien quin costat era el correcte.

 

Aquests herois s'obliden massa aviat!

Són només notes a peu de pàgina en algun llibre d'història polsegós.

Però a la societat, quan alguna cosa s'ha podrit, les

històries com la de l'Annie mereixen una altra mirada.

 

Els germans d'Annie estaven actius en la lluita,

George va ser ferit i atès per les mans d'Annie.

Tom va tornar per continuar la lluita a Escòcia

mentre l'ombra feixista s'alçava sobre moltes terres.

Més tard ella va somiar amb els “trens-hospital” i els horrors,

recordant treballant sota els ponts mentre queien bombes incendiàries,

la sang, les amputacions i el terror

de companys moribunds i de l'olor persistent de la mort.

 

Les noies tenien alguns horrors amb què tractar,

però el pitjor que mai van veure aquelles infermeres

va ser la dotzena de nens als que els havien volat les mans...

per barretes de xocolata que havien agafat del terra.

Els italians havien llançat mines antipersones

disfressades com una delícia sana i atractiva.

Annie va dir: "Quin tipus de ment pot somiar tal horror?

Aquest feixisme realment s’ha de derrotar!"

 

TORNADA

 

* (per a les infermeres escoceses que van servir a les Brigades Internacionals)