Michael Longley (1939 - Jan. 2025)

 

Wounds
Here are two pictures from my father’s head —

I have kept them like secrets until now:

First, the Ulster Division at the Somme

Going over the top with ‘Fuck the Pope!’

‘No Surrender!’: a boy about to die,

Screaming ‘Give ’em one for the Shankill!’

‘Wilder than Gurkhas’ were my father’s words

Of admiration and bewilderment.

Next comes the London-Scottish padre

Resettling kilts with his swagger-stick,

With a stylish backhand and a prayer.

Over a landscape of dead buttocks

My father followed him for fifty years.

At last, a belated casualty,

He said — lead traces flaring till they hurt —

‘I am dying for King and Country, slowly.’

I touched his hand, his thin head I touched.

 

Now, with military honours of a kind,

With his badges, his medals like rainbows,

His spinning compass, I bury beside him

Three teenage soldiers, bellies full of

Bullets and Irish beer, their flies undone.

A packet of Woodbines I throw in,

A lucifer, the Sacred Heart of Jesus

Paralysed as heavy guns put out

The night-light in a nursery for ever;

Also a bus-conductor’s uniform —

He collapsed beside his carpet-slippers

Without a murmur, shot through the head

By a shivering boy who wandered in

Before they could turn the television down

Or tidy away the supper dishes.

To the children, to a bewildered wife,

I think ‘Sorry Missus’ was what he said.  (1973)

 

Ferides

 Aquí hi ha dues imatges del cap del meu pare:

els he guardat com a secrets fins ara:

Primer, la divisió de l'Ulster al Somme

anant per sobre les trinxades cridant 'Que se'n fot el Papa!'

‘cap rendició ni retirada!’: un nen a punt de morir,

cridant "Dóna'ls un per als Shankill!"

"Més salvatge que els Gurkhas" van ser les paraules del meu pare

d'admiració i desconcert.

A continuació ve el vicari Londinenc-Escocès

arreglant les faldes escoceses amb el seu pal militar,

amb un revés elegant i una pregària.

Sobre un paisatge de natges mortes,

el meu pare els va seguir durant cinquanta anys.

Per fi, una víctima tardana,

va dir: les traces de plom flamen fins que van fer mal.

"Estic morint pel Rei i la Pàtria, lentament".

Li vaig tocar la mà, després li vaig tocar el cap prim.

 

Ara, amb honors militars d'una mena,

amb les seves insígnies, les seves medalles com un arc de Sant Martí,

enterro al seu costat la seva brúixola giratòria

tres soldats adolescents, la panxa plena de

bales i cervesa irlandesa, les seves mosques desfetes.

Tiro un paquet de Woodbines (1),

un lucífer, el Sagrat Cor de Jesús

paralitzat mentre s'apagaven les armes pesades

la llum nocturna d'una llar d'infants per sempre.

També un uniforme de conductor d'autobús -

Es va desplomar al costat de les seves sabatilles

Sense un murmuri, disparat al cap

per un noi tremolós que va entrar

abans que poguessin apagar la televisió

o endreçar els plats del sopar.

Als fills i a una dona desconcertada,

Crec que va dir "Ho sento, senyoreta".

 

 (1973)

 

(1) una marca barata de cigarrets forts

 

Letter to Derek Mahon (Extract)

And did we come into our own

When, minus muse and lexicon,

We traced in August sixty-nine

Our imaginary Peace Line

Around the burnt-out houses of

The Catholics we'd scarcely loved,

Two Sisyphuses come to budge

The sticks and stones of an old grudge.

 

Two poetic conservatives

In the city of guns and long knives,

Our ears receiving then and there

The stereophonic nightmare

Of the Shankill and the Falls,

Our matches struck on crumbling walls

To light us as we moved at last

Through the back alleys of Belfast

..........................................

 

Carta a Derek Mahon (Extracte)

 I vam entrar al nostre

quan, menys musa i lèxic,

vam rastrejar a l'agost seixanta-nou

la nostra Línia de Pau imaginària

al voltant de les cases cremades

dels catòlics que amb prou feines havíem estimat,

dos Sísifs qui vénen a moure's

els pals i les pedres d'un vell rancor.

 

Dos conservadors poètics

a la ciutat de les armes i els ganivets llargs,

les nostres orelles rebent allà i allà

el malson estereofònic

del Shankill i les Falls,

els nostres llumins van colpejar en les parets enfonsades

per il·luminar-nos mentre ens movem per fi

pels carrerons de Belfast

 

Paul Durcan  (1941 -   )

 

In memory of Those Murdered in the Dublin Massacre, May 1974

In the grime-ridden sunlight in the downtown Wimpy bar

I think of all the crucial aeons – and of the labels

That freedom fighters stick onto the lost destinies of unborn children;

The early morning sunlight carries in the whole street from outside;

The whole wide street from outside through the plate-glass windows;

Wholly, sparklingly, surgingly carried in from outside;

And the waitresses cannot help but be happy and gay

As they swipe at the table-tops with their dishcloths –

Such a moment as would provide the heroic freedom fighter

With his perfect meat.

And I think of those heroes – heroes? – and how truly

Obscene is war.

And as I stand up to walkout –

The aproned old woman who’s been sweeping the floor

Has mop stuck in bucket, leaning on it;

And she’s trembling all over, like a flower in the breeze.

She’d make a mighty fine explosion now, if you were to blow her up;

An explosion of petals, of aeons, and the waitresses too, flying breasts and limbs,

For a free Ireland

 

En memòria dels assassinats a la massacra de Dublín, maig de 1974

 A la llum del sol plena de brutícia al Bar d'Hamburgueses Wimpy del centre

penso en tots els eons crucials i en les etiquetes

que els lluitadors per la llibertat s'enganxen als destins perduts dels nens no nascuts.

La llum del sol de primera hora del matí porta a dins tot el carrer des de fora;

Tot el carrer ample des de fora ve a dins per les finestres de vidre;

totalment, brillant, portat de fora cap a dins.

I les cambreres no poden evitar ser feliços

mentre llisquen les taules amb els seus draps de cuina -

Un moment així que proporcionaria a l'heroic lluitador per la llibertat

la seva carn perfecta.

I penso en aquests herois, ¿herois? - i com de obscè és la guerra

de veritat.

I mentre m'aixeco per sortir...

la vella amb davantal que ha estat escombrant el terra

té la fregona enganxada a una galleda, recolzant-hi;

i tremola per tot el cos, com una flor a la brisa.

Ara faria una gran explosió, si la fessis volar;

una explosió de pètals, d'eons, i les cambreres també, pits i membres volants,

tot per una Irlanda lliure

 

........................

 

Making Love outside Áras an Uachtaráin

When I was a boy, myself and my girl

Used bicycle up to the Phoenix Park;

Outside the gates we used to lie in the grass

Making love outside Áras an Uachtaráin.

 

Often I wondered what de Valera would have thought

Inside in his ivory tower

If he knew that we were in his green, green grass

Making love outside Áras an Uachtaráin.

 

Because the odd thing was - oh how odd it was -

We both revered Irish patriots

And we dreamed our dreams of a green, green flag

Making love outside Áras an Uachtaráin.

 

But even had our names been Diarmaid and Gráinne

We doubted de Valera's approval

For a poet's son and a judge's daughter

Making love outside Áras an Uachtaráin.

 

I see him now in the heat-haze of the day

Blindly stalking us down;

And, levelling an ancient rifle, he says, "Stop

Making love outside Áras an Uachtaráin"

 

Fent l'amor fora d'Áras an Uachtaráin (1)

 Quan era noi, jo i la meva noia

acostumat a anar en bicicleta fins al Phoenix Park;

fora de les portes acostumem a estirar a l'herba

i fer l'amor fora d'Áras an Uachtaráin.

 

Sovint em preguntava què hauria pensat de Valera (2)

dins a la seva torre d'ivori

si sabés que estàvem a la seva herba verda i verda

fent l'amor fora d'Áras an Uachtaráin.

 

Perquè el més estrany era - oh que estrany era...

tots dos veneràvem els patriotes irlandesos

i vam somiar els nostres somnis amb una bandera verda i verda

mentre fèiem l'amor fora d'Áras an Uachtaráin.

 

Però fins i tot si els nostres noms fossin Diarmaid i Gráinne

dubtàvem de l'aprovació del De Valera

per un fill d'un poeta i una filla d'un jutge

fent l'amor fora d'Áras an Uachtaráin.

 

Ara el veig a la bruma calorosa del dia

ens persegueix a cegues;

i, anivellant un rifle antic, diu: "Para de

fer l'amor fora d'Áras an Uachtaráin"

(1) La Casa que es el llar oficial on viu els Presidents d'Irlanda

(2) Eamonn de Valera (1882 – 1975) Tres vegades Taoiseach (Primer Ministre) d'Irlanda des de 1937 a 1959.  Va ser Uachtaráin (President) des de 1959 a 1973. Feroçment catòlic i conservador posava el estat d'Irlanda al servei de la Iglesia durant dècades.
.........................................................

 

Medbh McGuckian  (1950 -  )

 

The Sofa

Do not be angry if I tell you

your letter stayed unopened on my table

for several days. If you were friend enough

to believe me, I was about to start writing

at any moment; my mind was savagely made up,

like a serious sofa moved

under a north window. My heart, alas,

 

is not the calmest of places.

Still it is not my heart that needs replacing:

and my books seem real enough to me,

my disasters, my surrenders, all my loss. . . .

Since I was child enough to forget

that you loathe poetry, you ask for some—

about nature, greenery, insects, and, of course,

 

the sun—surely that would be to open

an already open window? To celebrate

the impudence of flowers? If I could

interest you instead in his large, gentle stares,

how his soft shirt is the inside of pleasure

to me, why I must wear white for him,

imagine he no longer trembles

 

when I approach, no longer buys me

flowers for my name day. . . . But I spread

on like a house, I begin to scatter

to a tiny to-and-fro at odds

with the wear on my threshold. Somewhere

a curtain rising wonders where I am,

my books sleep, pretending to forget me.

 

El sofà

 No t'enfadis si t'ho dic

que la teva carta va quedar sense obrir a la meva taula

durant diversos dies. Si fos prou amic

per creure-me, estava a punt de començar a escriure

en qualsevol moment; la meva ment estava salvatgement decidida,

com un sofà seriós mogut

sota una finestra del nord. El meu cor, ai,

 

no és el lloc més tranquil.

Tot i així no és el meu cor el que cal substituir:

i els meus llibres em semblen prou reals,

els meus desastres, les meves rendicions, totes les meves pèrdues. . . .

Des que era prou petit com per oblidar

que detestes la poesia, demanes uns poemes...

sobre la natura, el verd, els insectes i, per descomptat,

 

el sol, segurament això seria obrir

una finestra ja oberta? Per celebrar

la impudència de les flors? Si pogués

interessar-te en canvi en les mirades d'ell, grans i suaus,

com la seva camisa suau és l'interior del plaer

per a mi, per què he de vestir-me de blanc per a ell,

imagina que ja no tremola

 

quan m'apropo. Ja no em compra

flors pel dia del meu Sant. . . . Però em vaig estendre

com una casa, començo a dispersar-me

a un petit anar i venir en desacord

amb el desgast al meu llindar. En algun lloc

un teló que s'aixeca es pregunta on sóc,

els meus llibres dormen fent veure que m'obliden.

..............................................

 

A Book of Rains

Sheer weather, weather that can be felt

With the eyes, as snow-cover,

Selling spring, the first climax

Of the year.

 

Bending, turning, standing,

Walking with closed eyes,

The pendent half-moon

Pupil in her eye

 

Composes a path

That does not stop unless

Forever, patches

Of her knowledge blasted away.

 

Where one would expect

Added red, or a hat

Of darkness, the line is traced

In the trajectory of the blow

 

That was dealt. Having nothing

At its disposal

To not yield

To the provocation,

 

The time of dying

Cannot give itself

The other shore,

The future that death gives

 

Is not yet time,

When his forsakenness

Draws near, under the force

Of the lips of the blow received.

Hear the poet explain the background and then read it aloud
https://www.youtube.com/watch?v=EDrFVPl5yM8

 

Un llibre de pluges

 Temps pur, temps que es pot sentir

amb els ulls, com a coberta de neu,

venent primavera, el primer clímax

de l'any.

 

Doblar-se, girar, dempeus,

caminant amb els ulls tancats,

la mitja lluna penjant

pupil·la al seu ull

 

componen un camí

això no s'atura tret que

per sempre, peces

del seu coneixement s'ha volat.

 

On s'esperaria

vermell afegit, o un barret

de foscor, es traça la línia

en la trajectòria del cop

 

que es va tractar. No tenir res

a la seva disposició

per no cedir

a la provocació.

 

El temps de morir

no pot donar-se

l'altra riba,

el futur que dona la mort

 

encara no és hora,

quan el seu abandonament

s'acosta, sota la força

dels llavis del cop rebut.

 

Escolteu la poetessa explicar el fons i després llegiu-lo en veu alta aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=EDrFVPl5yM8